Nota: En arribar al refu després del descens del Canigó vaig trobar al terra aquest cromo dels Pokemons.
Resulta molt curiós el nom del pokemon i el seu poder i haver-ho trobat precisament després del que haviem passat. Senyor, és això un senyal de la teva omnipresencia? Significa això que he estat escollit com a representant teu a la Terra o només vol dir que soc un gilipollas que recull las merdas del terre? Enviam un sms o si de cas fes-me una perduda, no puc viure amb aquest neguit.
La nit dels ossos o la nit dels óssosLa nit va ser freda i dura. L'Emili i jo semblava que fessim una competició per veure qui es girava més a dintre del sac de dormir. No hi havia manera d'aguantar més de mitja hora en la mateixa postura sense despertar-te amb dolors terribles a la esquena, las espatlles, els genolls o els ronyons. De fet, em vaig aixecar amb un mal d'ossos que em va durar fins dilluns.
D'altres van passar mala nit per culpa dels nostres constants moviments que feien grinyolar las lliteres. I tots diuen que van patir els sorolls d'un parells d'óssos grizzlies que es van colar al dormitori. A mi em van acusar de ser un d'ells, però com diu el Marcelo: Yo no escuché nada, a mí me agarró durmiendo.
Ens vam fotre un altre esmorçar de nassos, vam recollir trastos i vam agafar camí perque el grup dels que es dutxaven ens esperàven per anar a escalar. Com no podia ser d'altra manera en una bifurcació vam agafar la pista equivocada, i com era d'esperar la pista era molt pitjor que l'altre. Això ens va enrraderir una horeta.
Potser per culpa de la pista un protector del pas de roda del cotxe del Gregor va començar a rascar amb la roda, la qual cosa els va obligar a parar i fer una reparació estil McGuiver tirant de cinta aïllant. Aquí vam perdre un quart d'hora.
El venedor de motos(avui, alias el Fiti) va voler recuperar a l'autovia el que haviem perdut a la pista i quan estava en plé adavantament es va adonar de que ens pasavem de sortida. Fent una maniobra digne del mateix Raikkonen, va pendre la sortida, obligant a frenar al cotxe que estava adavantant i, de rectuc, despistant una altra vegada al Jac. Tot i això es veu que el Jac no va captar la indirecta perque al quart d'hora ja ens havia tornat a enganxar.
Total que entre unes coses i unes altres ens vam plantar a Opoul al migdia. I ni rastre de l'Alex i companyia. Els vam trucar i vam quedar amb ells directament a la zona d'escalada que es trovaba al costat del Castell Perillós. Un nom, per cert, molt ben trobat per donar seguretat a gent que s'inicia al món de l'escalada esportiva.
La Marta va ser la primera en montar una via, mentre que el Fiti anava venent la moto als "novatos". En aquest moment van arribar els dutxats a temps per sentir las explicacions de com posar-se l'arnés i de que a partir d'aquell moment la seva vida depenia d'un mecanisme amb nom de joguina infantil del segle passat: gri-gri.
El primer valent va ser el Dani, que va aconseguir completar la via gràcies a l'ajuda d'un angel de la guarda que se li va apareixer per indicar-li per on havia de tirar. En canvi el Dimitri ho va aconseguir tot i que tenia tot un cor no gaire celestial empenyat en confondre'l amb indicacions absolutament contradictòries.
La resta vam anar pujant amb sorts diverses. N'hi ha que ho van assolir amb certa facilitat, n'hi ha que els hi va costar més, n'hi ha que van abandonar a mitja pujada i n'hi han que com la Glòria o l'Alex van preferir mirar-s'ho tranquilament mentre prenien el sol. Marçal, com que estava lesionat a un dit, directament va decidir anar caminant fins al castell.
Quan els novatos ens vam cansar de fer el ridícul va arribar l'hora dels profesionals. Era el torn de la Marta, el Jac, i sobretot el Gregor i l'Emili. Sembla mentida que dos paios amb una constitució física tant diferent puguin practicar el mateix esport. L'un prim i fibrat. L'altre fort com un brau. Suposo que és questió d'hores de vol.
S'estava de conya bé allà al sol aprenent els secrets de l'escalada(Llàstima del bàrril de cervesa!) Tothom va apendre alguna cosa. Jo per exemple vaig apendre a fer un nus doble 8. I d'altres van apendre (amb tot el dolor del seus ditets) que una presa bidit és un forat on s'han de ficar només dos dits. No pas tres.
Cap allà las 5 vam agafar camí cap a BCN perque teniem por d'enganxar la caravana dels "domingueros". Clar que no contàvem com que tots els alonsistas i tots els ferraristes estarien veient la F1. Gràcies a tots ells vam arribar a casa sense trobar gaires retencions. Després d'una necesaria dutxa doble i de sopar alguna cosa ràpida em vaig desmaiar al llit i ja no puc recordar res més.
_
Un juicio como el del 11-M necesitaba un juez riguroso y un pelín autoritario que pusiese orden en el gallinero. Ese hombre ha sido el juez Javier Gómez Bermúdez, que ha dirigido con mano de hierro un proceso que el PP, "El Mundo" y la "COPE" pretendían poner en entredicho.
